Històries i camins

Històries i camins

Passeig literari pels camins pirinencs

Llegir i caminar són dues activitats que poden tenir efectes beneficiosos per a la salut física i mental de les persones perquè impliquen coneixement, descoberta, exercici i concentració, entre moltes altres satisfaccions. Si, a més, es combinen, poden generar una càrrega emocional important i, a la vegada, posar en valor la literatura, el camí i el territori.

És per això que des de la Taula de Camins de l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA) s’ha dut a terme el projecte HISTÒRIES I CAMINS. Passeig literari pels camins pirinencs.

El punt de partida d’aquest projecte és una exposició inspirada en alguns dels camins a peu que, fins fa un segle, es recorrien diàriament. Era la manera més comú de traslladar-se i és per això que al darrere de qualsevol camí s’hi amaguen infinitat d’històries.

A l’exposició se’n troben sis —reals o fictícies—, els protagonistes de les quals són viatgers ocasionals. Hi ha un seguici fúnebre transportant un taüt a un cementiri de fora del poble; una parella acabada de casar i de camí a França per a treballar-hi; un pagès fent de guia a uns burgesos per portar-los a un estany; una colla d’homes traslladant un piano per camins de muntanya; una jove trementinaire fent per primer cop de venedora ambulant i un passador salvant fugitius del nazisme través de les fronteres.

Són sis històries, relacionades amb sis camins de les comarques de l’Alt Pirineu i del territori d’Aran, escrites per sis escriptors diferents:

  1. Maria Barbal. Dalmau, els senyors i el camí de l’estany de Sant Maurici
  2. Pep Coll. L’aventura del piano del balneari de Caldes i el camí del port de Rus
  3. Assumpta Montellà. Els passadors i el camí fronterer de Llívia
  4. David Martí. Les trementinaires i el camí de Tuixent a Gósol
  5. Jordi Portals. Els amants de Bausen i el camí del bosc de Carlac
  6. Juli Soler Santaló. Els nuvis d’Irgo i el port de Vielha

A part de les històries, us podeu descarregar la ressenya dels sis Itineraris. Són meravellosos en qualsevol època de l’any. Coneixereu fagedes i avetoses, ports de muntanya, rutes de transhumància, zones de frontera i llogarrets pirinencs. Caminant-hi coneixereu els escenaris per on es mouen els personatges des d’una emoció diferent perquè, tot d’un plegat, cada pedra, cada riuet, cada matoll, cada arbre…, formarà part d’un relat commovedor. Sabent el que va passar en aquests camins, sentireu una emoció molt especial en caminar-hi.

Sentireu… felicitat!

Dalmau, els senyors i el camí de l’estany de Sant Maurici

Dalmau, els senyors i el camí de l’estany de Sant Maurici

«¿Per què em manté la mà agafada aquesta senyora? I me l’ha serrada amb força fins que he aixecat els ulls cap a la seva cara. M’he estremit i ella ho ha notat perquè ha fet un petit somriure. Jo no havia vist mai uns ulls verds com aquests, un dibuix de la cara amorosit per una cabellera rossa i flonja, un nas petit i uns llavis de pintura».

© Barbal, Maria. 1993. La mort de Teresa. Barcelona. © Edicions de la Magrana.

La història

És la primera vegada que Dalmau acompanya als estanys, ell tot sol, sense el seu pare, quatre senyors de la capital: un metge, la seva dona Elena, i una altra parella. Abans de sortir de casa la Teresina, que està esperant el seu primer fill, li ha dit que vigili amb les dones de la capital i ell ha pensat que estava gelosa. Durant el trajecte els quatre senyors van a cavall i ell a peu. La senyora Elena el torba per la seva bellesa, però també per l’actitud envers ell. Sembla que el vulgui seduir. Sortirà de dubtes a l’estany de Sant Maurici…

El camí

Des de Prat de Pierró fins a l’estany de Sant Maurici

Aquest camí forma part de la ruta tradicional que se seguia per travessar el Portarró des d’Espot. Es feia per anar a prendre les aigües del Balneari de Caldes de Boí, per pujar a caçar o a pescar, per aviar el bestiar a la muntanya… Va ser l’alta burgesia de les ciutats els que van començar a seguir-lo, simplement per gaudir de la bellesa dels paisatges d’alta muntanya. Avui és en un Parc Nacional i tothom el pot fer.

L’aventura del piano del balneari de Caldes i el camí del port de Rus

L'aventura del piano del balneari de Caldes i el camí del port de Rus

«De cop va sortir de l’amagatall, cridant al cel amb els ulls desencaixats: «Quina meravella de concert! Millor que Wagner, oi tant que sí, millor que les tempestes de Wagner!» Com pots suposar ni jo ni cap de nosaltres havíem sentit parlar mai d’aquest músic famós (què cony havíem de saber!); i per això, encara ens va semblar més grillat».

© Coll, Pep. 1997. El segle de la llum. Barcelona. © Editorial Empúries

La història

Un músic i un piano de cua arriben en camió al poble de Ribera (nom fictici de Capdella), on s’acaba la carretera. S’ha de portar el piano al balneari de Caldes abans de diumenge a la nit, quan està previst que se celebri el primer concert al davant de la rica clientela. Aquell dia, a les quatre de la matinada, el músic, sis homes que s’aniran tornant la càrrega del piano, una euga i un noi que en tindrà cura, comencen la dura ascensió al port de Rus. Tenen dotze hores de camí de muntanya per endavant. Tot va bé, fins que a dalt del port els enganxa una terrible tempesta de llamps, trons i pedregada…

El camí

Des de Capdella fins el Pontet i el salt de Rus

Aquest camí és un tram de la ruta tradicional que durant segles comunicava la Vall Fosca i la Vall de Boí. Avui es fa per plaer, però continua despertant emocions l’arribada a un o altre costat, Capdella o Taüll, després de la llarga i fantàstica travessa per l’alta muntanya.

Els passadors i el camí fronterer de Llívia

Els passadors i el camí fronterer de Llívia

«El que més agraïa era la darrera mirada d’un evadit quan ens acomiadàvem, ja salvats. En el fons dels seus ulls veies una immensa gratitud. No hi havia gaire temps per a comiats, una encaixada de mà mirant als ulls directament i sabies que estaves fent el que calia».

© Montellà, Assumpta. 2009. Contrabandistes de la llibertat. Badalona. © Ara Llibres, S.C.C.L.

La història

André Parent va ser un dels passadors que entre els anys 1939 i 1944 van ajudar a travessar els Pirineus a 80.000 persones que fugien dels nazis. Constantment arriscava la vida i mai no va cobrar res. Per salvar la pell va haver de matar soldats alemanys, policies i guàrdia civils. Era la lluita personal d’un home d’esquerres contra la injustícia dels governs totalitaris. El seu testimoni posa la pell de gallina.

El camí

Des de Llívia fins a Puigcerdà, passant per Ur

El gran repte dels passadors era travessar les fronteres a peu sense ser vistos. L’itinerari de Llívia a Puigcerdà ho fa dues vegades sense adonar-nos-en. Sortim d’un poble català i, tot d’un plegat, llegim senyalitzacions franceses perquè hem canviat de país. Quan arribem a Puigcerdà ens adonem que tornem a estar a Catalunya. La caminada permet gaudir dels paisatges i l’amplitud de la vall de la Cerdanya, avui dividida entre dos països, permet conèixer a fons Llívia, Ur i Puigcerdà, i permet adonar-nos de l’arbitrarietat de les fronteres.

Les trementinaires i el camí de Tuixent a Gósol

Les trementinaires i el camí de Tuixent a Gósol

«El ritual, carregat de simbolismes d’altres temps, es va allargar fins ben entrada la nit, i en acabar, totes les dones tenien una estranya lluentor als ulls que reflectia la força imparable que s’havia despertat al seu interior».

© Martí, David. 2014. Les dones sàvies de la muntanya. Barcelona. © Edicions 62

La història

Les trementinaires de Tuixent, com cada any quan arriba el fred, abandonen el seu poble per recórrer durant uns mesos els pobles i els masos de les terres més baixes i vendre-hi herbes i trementina. És la primera vegada que la Sofia acompanya la seva àvia i la imita en tot: als carrers de Gósol crida al veïnat perquè se sàpiga que han arribat; a dalt del castell escolta la llegenda d’un enamorament que va acabar en tragèdia; al bosc fan un ritual al voltant d’un faig gegant…

El camí

Des de Tuixent als Planells del Sastró

A les trementinaires també se les coneixia per les tuixentes, ja que moltes procedien de Tuixent. Els voltants d’aquest poble proveïen aquelles dones de les herbes remeieres que després venien arreu de Catalunya. És un luxe que avui puguem seguir un d’aquests antics camins i, gràcies a més de 60 plafons, reconèixer les herbes que recol·lectaven, assecaven, trituraven i desaven en coixineres, així com les seves propietats. Precisament per aquest camí, si el seguíssim, arribaríem a Gósol pel coll de Mola.

Els amants de Bausen i el camí del bosc de Carlac

Els amants de Bausen i el Camí del bosc de Carlac

«El Sisco, assegut en un racó, romania en silenci. No havia gosat dir res en tota l’estona. I ara, un cop va quedar clar que la Teresa seria enterrada com un ésser humà i no com un animal, mirava els seus veïns i no podia evitar que les llàgrimes li llisquessin galtes avall».

© Portals, Jordi. 2016. Si Bausen fos a Kentucky. Organyà. © Ajuntament d’Organyà

La història

A principis del segle XX, en un poble recòndit de l’Aran els joves Sisco i Teresa demanen al mossèn que els casi, però aquest s’hi nega perquè són cosins germans. Malgrat la religiositat de l’època, es casen a França pel civil i més endavant tindran dos fills. Tot es capgira quan la Teresa mor de malaltia als trenta-tres anys. El Sisco demana permís al mossèn per enterrar-la al cementiri del poble. És quan aquest li ho prohibeix, al·legant que la Teresa va viure en pecat, que els veïns es mobilitzen en un acte de solidaritat que avui encara ens emociona.

El camí

Des de Bausen fins a la Fageda de Carlac

Una passejada des de Bausen per la meravellosa fageda de Carlac permet conèixer els paisatges dels amants de Bausen i, sobretot, un dels escenaris més commovedors: l’únic cementiri civil aranès amb una sola tomba, la de la Teresa.

Els nuvis d’Irgo i el camí del port de Vielha

Els nuvis d’Irgo i el port de Vielha

«El dia 19, a les vuit del matí, sortien de l’hospital tots plegats cap al port, amb un temps insegur. No feia encara deu hores que n’havien sortit, quan l’aragonès tornava a entrar a l’hospital, dient que, vist el temporal que feia dalt del port, havia resolt tornar-se’n, i que, no podent convèncer el matrimoni que també ho fessin, els havia deixat a les marrades de la Giragonsa lluitant amb la neu i el torb».

Soler i Santaló, Juli. 1903. Excursions per l’Alta Ribagorça (1903). Tremp. © Garsineu Edicions

La història

L’estiu del 1903 l’enginyer Juli Soler Santaló puja amb el seu guia al port de Vielha. Ambdós coneixen la tragèdia que va tenir-hi lloc l’hivern passat. Una parella d’Irgo, acabats de casar, van decidir anar a França a treballar. Era el 16 de novembre i esperaven a l’Espitau de Vielha que millorés el temps per passar el port. Feia dies que estava tancat per la neu i el temporal. Finalment, desoint els consells dels hostalers, el dia 19 van decidir marxar. Sis mesos més tard, quan al maig la neu començava a fondre’s, es va trobar el cadàver de la noia, assegut i arrupit, en perfecte estat de conservació. Ara l’enginyer i el guia es demanen on deu ser el cos del noi. Ho sabran una estona més tard i, a partir d’aquell moment, el paisatge els semblarà més feréstec i amenaçador.

El camí

Des del refugi de Conangles fins a l’Espitau de Vielha

El bosc de Conangles, els prats i el riu Noguera Ribagorçana ens acompanyen de camí a l’Espitau de Vielha, l’últim lloc habitat abans de travessar el port per entrar a l’Aran. Aquest recorregut el seguien molts joves dels petits pobles de les muntanyes que, com els nuvis d’Irgo, cada hivern havien d’emigrar a França a treballar. Avui el port es travessa a peu, pel camí històric, o en cotxe pel túnel del seu interior.

Contacte